Crònica de Matxbiondi del BilbaoTriathlon 2013

L'infern del nord - BilbaoTriathlon 2013

Era el segon any que venia a aquest triatló, amb la intenció de treure'm l'espina que duia clavada des de l'any passat. Doncs l'espina encara s'ha enfonsat una mica més. El temps ha tornat a ser infernal! No hi ha hagut treva en les 5 hores que m'ha tocat competir.

El dia començava amb el cel tapat, tapadissim! Cosa que ja sabíem. Totes les previsions de la meteo així ho predeien. Érem tota una colla, gallecs, bascos i catalans a casa del Pedro, a Galdakao. Primeres rialles i nervis mentre esmorzem torrades i pasta. En el moment de sortir direcció Bilbao comença a ploure de nou i amb ganes.

Aparquem, descarreguem trastos i cap a boxes. Jaume i jo estem costat per costat. Dorsals 479 i 480. Segueix xispejant. Enfundats al neoprè i la resta de roba sota una bossa de plàstic, anem de cara a la ria. Comentem la jugada entre nosaltres i amb la família que ha vingut. Des seguida per megafonia ens criden i tots cap a l'aigua.

Primera bufetada, l'aigua està a 14 graus, està glassadíssima! La corrent ens empeny, la gent comenta que baixa moltissima aigua de la muntanya per la pluja. Nervis, i tret de sortida, fins al gir anem rapidissims! Molts cops i molta lluita, En el meu cas, sempre tinc un parell de minuts on m'atabalo molt. Aquest moment passa i ara toca remuntar, la corrent fa que tothom s'agrupi a la paret i per això la lluita es constant. Per culpa del fred i de que estem mes estona a l'aigua de la prevista, les mans pateixen, no puc tancar els dits i costa de respirar, l'arribada cada cop és mes aprop però es fa difícil d'arribar-hi. Surto força mes endavant del que em pensava, almenys veig moltíssimes bicis als box. Al treure'm el neoprè ja veig que les mans no responen, el polze casi que no te força. Patint molt em poso els manguitos, l'armilla que em va deixar el cosinet i el paravent. Els guants ja no he pogut, no podia obrir les mans. Em sentia ridícul i descordinat.

Fred, i por. Així és com resumiria el tram de bici. 90km d'agonia i tremolors sobre la bici. Els últims 60 sense gens de tacte a les mans i amb la retirada rondant pel cap. Em poso a l'autovia i començo a apretar, les cames glaçades i la sensació que els peus s'han quedat a la ria. A la primera pujada al vivero, les cames no van, se que no vaig malament, però vaig mes rígid que una fusta. Ara plou i amb ganes, costa molt de frenar i cada vegada tinc menys mobilitat a les mans. Ha costat no plegar. Quan estic entrant a box, la Ioli em canta que vaig mes o menys el 65.

La feinada ara, es per posar-me els mitjons i cordar les bambes. Només el fet de desfer la cibella del casc ja m'ha costat 30'! Surto a córrer amb moltes ganes, amb ganes de córrer i de poder entrar en calor. Els primers 10km no sabia si els peus eren meus o no. Corro tapat, només he deixat el paravent al box. Horrorós, tot i així al garmin els números anaven sortint i semblava que l'objectiu inicial de baixar de les 5 hores estava al abast. Això em donava ales per seguir.

Corro els primers 14km amb companyia de Iñaki Gabarain, ell ja porta una volta i va el 10è. L'objectiu era fer 1:30 a la mitja, però a partir del km 16 la cosa s'ha anat posant cara amunt i se'ns ha escapat una mica.

Arribo a meta, el marcador marca 4:50:45 , penso que és un temps increïble per mi ! Estic auforic! Al cap d'unes hores però toco de peus a terra, el marcador feia casi 15 minuts que estava parat, així que temps final 5:05:06, per la 59a posició final, amb tot, un minut i mig menys que l'any passat, i amb el consol que ha sigut l'any mes lent de les tres edicions,

Ara amb el cap més fred i després de llegir les impressions d'altres que també van patir-ho i saber que el 40% dels participants van abandonar, penso que va anar prou bé. A seguir entrenant i d'aquí 20 dies sabrem si les sensacions han sigut només un miratge o el resultat de la bona feina que portem.

http://www.bilbaotriathlon.com